Molt interessant i recomanada la lectura de l’article “La sort de poder fer esport. L’esport com a generador de competències per a la vida“, d’Enric M. Sebastiani Obrador i Josep Campos-Rius, publicat aquesta setmana a Educació360

Els aprenentatges que es busquen en l’esport no s’han de circumscriure només a la pràctica esportiva, ni aquest ha de ser el seu fi últim sinó que han de pretendre transcendir a la vida dels nens i nenes. El que s’aprèn en l’esport no només serveix per a l’esport, sinó per a la vida. Del contrari, no té massa sentit.

Aquest esport per a la vida és aquell que fa un plantejament dels aprenentatges que respecta els diferents ritmes i diversitats dels practicants, aprofita les finestres d’aprenentatge i proposa activitats adequades a les edats, motivacions, necessitats, ritmes i capacitats dels propis esportistes, la qual cosa demana d’un bon coneixement de les seves característiques.

Un esport serà competencial si és relacional, és a dir, si fomenta el treball col·laboratiu, en equip, amb canvis constants d’interlocutors, de components i de rols, per reconèixer la diversitat dels integrants dels grups i equips d’entrenament. La recreació i el gaudi de la pràctica faciliten que el clima dels entrenaments i les competicions siguin més agradables i els aprenentatges amb emocions positives siguin més profunds i durables.

Comments

Comments are closed.